5 de juliol 2006

Tornem a esmorzar com a reis [...] i tornant a l’hotel ens avisen que Walter arribarà tard; anem al centre d’informació turística i aconseguim la direcció del Museu de Medicina Maya.

El ‘viatge’ fins allí és fascinant. Deixem enrere el San Cristòbal (S.C.) turístic i, sense transició, un cop passat Santo Domingo entrem al mercat indígena, on els colors, les olors i els sons ens subjuguen i retenen per moments el cor i la mirada: parades de fruita fosques i inundades d’abelles, diàlegs tzotzils entre dones de cabells negres i lluents, sovint amb motxilles de carn jove i camises de colors vius i apretats; homes de pell apergaminada i barrets abans blancs, texans tacats i mirades dures, que un somriure transforma ràpidament; crits de compra i súplica digna.

El museu es troba al final d’aquest via crucis d’humanitat. Allí trobem la cultura medicinal dels indígenes mayes: la Partera, el Huesero, l’orador de los cerros. Figures inspirades en somnis que troben els remeis a través dels seus Naguales. La farmacopea maya és basta i gràcies al treball de molta gent ara més organitzada.

Walter es reuneix amb nosaltres i ens dirigim a Rancho Nuevo. Pel camí podem observar a banda i banda el que ens trobarem a les comunitats, parcel·les de milpa (de blat de moro i frijol) que envolten cases pobres i animals corrent per tot arreu entre notes de color rentant roba, caminant entre els camps, etc.

A Rancho Nuevo trobem un assentament militar i s’entreveuen soldats asseguts a les portes dels dormitoris, amb la mirada perduda (amb intencions perdudes...). Les grutes que allí veiem són espectaculars. Una ampla galeria de 6 km ple de palaus de columnes disperses, boscos insinuats, humitat permanent, formes inspirades per la ment...

Anem a dinar a Teopisca i ens reben els nens al crit de ‘gringos!’. Entre rialles i negacions entrem a un ‘comedor’ espaiós on ens serveixen sis asesinas, carn de res adobada , dura però gustosa; mentre Walter baixa la veu quan parla del seu parer zapatista ( ‘nosotros solo queremos que los governantes hagan lo que tienen que hacer!’)

Després de dinar fem una passejada pel poble i ens encaminem a un turó culminat per l’església. Allí trobem uns nens a punt de rebre catequesi que, encuriosits, corren al nostre voltant i contesten i fan preguntes amb facilitat. Els deixem asseguts als bancs i baixem amb la llum del sol esmorteïda pels núvols, conversant amb els veïns a banda i banda.

Abans de tornar a S.C., Walter ens porta per camins més agrestes, on la vida rural és més evident: prats de pastures i cases sense serveis amb mirades vives a les finestres, mirades encuriosides i també d’indiferents al nostre pas. Mirades que ens acosten un xic al que viurem a la pell d’aquí uns dies. Esperarem.

Tornem entre acudits i agraïm a Walter la seva companyia.

Farts de menjar ens conformem amb la tertúlia, els llibres i un cafè o suc mentre la llum se’n va i creix la nostra son al Mayambé.

3 de juliol de 2003
La son m'abandona d'hora i a les 7:30 estic trucant a la Kandy [...]
Esmorzem com reis (el costum recentment instaurat d'escollir les pastes al supermercat em té perdut en la gula!) i caminem cap a Majomut, allí el Fernando ens torna a rebre i ens aclapara amb atencions que no mereixem. Víctor (el director tècnic), enèrgic i decidit se’ns presenta i ens encamina a la sala de reunions on també hi ha el Manel, analista d'una empresa anglesa que comercialitza el cafè de Majomut a anglaterra.
Confirmació: la organització és fenomenal! Ens expliquen el quadrant mensual dia per dia i les nostres faccions expressen sorpresa i gratitud davant l'atenció i la claredat d'idees que demostren. Personalment em sento aclaparat pel nivell de preparació, motivació, visió i actitud comunal que demostren tots ells.
La introducció d’en Víctor és precisa i ens explica que tota aquesta preparació respon a la voluntat d’introduir-nos de manera paulatina a la vida a les comunitats, tenint en compte que aquesta s'organitza al voltant del cafè i el seu cicle vital. Comença doncs per aquest cicle i els costums que l'envolten.
Un cop acabada la presentació i encara al·lucinats, marxem de les oficines i passem una estona en companyia del Manel: va arribar a Mèxic amb Setem al 1992 i va decidir quedar-se. Al llarg del dinar i després a casa seva ens demostra (almenys a mi) dues coses bàsiques. Que una vida dedicada a perseguir els propis ideals i fer el que creus que és just es pot dur a la pràctica. Però que aquesta opció no comporta necessàriament la realització personal permanent, doncs sovint els sacrificis que comporta et van desgastant: se'l nota enyorat de moltes de les coses que va deixar enrere; una persona solitària tot i estar envoltat de gent meravellosa. El Manel necessita parlar amb nosaltres (sembla que acarona cada paraula que pronuncia en català); mentre nosaltres ens enriquim de la seva experiència, ell aconsegueix una mica del calor humà de gent que sent propera. En aquests moments resto contemplatiu. Escoltant el Manel m’adono de la meva ignorància i se’m fa farregosa pensant en tota la informació que tinc a l’abast i no aprofito. És per això que paro l’orella i parlo poc, absorbint no tant el coneixement (que no quedarà sense cultivar-lo) si no la força i la capacitat per emocionar-me i entusiasmar-me perseguint les “veritats” que ens mouen cap a un món millor.

18:00 La xerrada al Centre de Drets Humans de Fray Bartolomé de las Casas és en sí força decebedora, però permet treure conclusions que, sense saber si són certes, expliquen algunes actituds i plantegen algunes preguntes:

L’acció evangelitzadora aporta valors i actituds positius pels nadius?

El sincretisme (el culte resultant de la fusió entre el catolicisme i les creences indígenes) va ser enriquidor o tot el contrari?

L’Acció real d’aquesta organització va anar a cavall de la popularitat de l’EZLN (exèrcit zapatista de liberalització nacional)? Sembla que sí.

*Incís: M’adono que la transcripció literal del diari que vaig portar a Chiapas pot ser confús i temporalment abrupte per tots aquells que no hi heu estat. Tot i així prefereixo no fer canvis importants en la narració i convidar-vos a plantejar-me tots els dubtes que tingueu!!

La informació no ha estat gaire útil (almenys per mi), però la visió de l’actitud i el compromís sí.

El grup es consolida i el sopar ens acosta a través de la discussió (volíem convidar el Manel però no és a casa). Abans de sopar fem sessió virtual i l’emoció és gran quan obro els correus que celebren la meva felicitat i la justifiquen... demà serà un dia emocionant!

4 de juliol de 2003

Trucada emocionada a les 7:30, passejada i contemplació al Zócalo, gaudint de la fresca, del despertar de la ciutat i la gent. Altre cop esmorzem desmesuradament, comprem a ‘La Caléndula’ uns pastissos per compartir i entrem a un local d’inspiració hindú que en realitat és tancat, però que l’afabilitat dels que hi trobem obre per nosaltres. Els cinc gaudim d’un marc fresc i silenciós per nosaltres sols.

Ens encaminem al “Café Museo Café” i allí ens rep el Fernando (un home prim i molt actiu, en contraposició al nostre Fernando). L’Explicació és entusiasta i apassionada i ens introdueix a la visió indígena de la conquesta; fins i tot després de les reconegudes barbàries comeses contra el seu poble, la voluntat d’entesa d’aquest zapatista encomana la sensació de que realment un altre món es pot construir.

- No serà d’altra manera que mitjançant unes relacions [comercials] més justes entre les cultures que arribarem a construir una societat sense marginació i més lliure.

- No volem diners, volem que ens escolteu i volem escoltar i aprendre, volem parlar i escoltar en igualtat de de condicions. (sic)

Recordarem el Fernando i somniarem un món així, intentant dur-lo a terme.

12:00 Juan ens recull el museu i espera pacientment l’últim intercanvi verbal apassionat que el Fernando ens dirigeix. Després ens encamina a la cooperativa ‘Jolom Mayaetik’ on rebem un altra sorpresa, aquest cop femenina.

Rosalinda, Serenina, Pascuala, Susana, ... la història d’aquestes dones (gairebé nenes moltes d’elles) és una història de valentia i moltes dificultats, però totes elles destil·len una desbordant felicitat interior, segurament fruit de l’esforç per aconseguir una vida digna per a elles i les seves companyes.

Per arribar fins aquí i aconseguir fer ús de la seva llibertat Rosalinda ha renunciat a ser acceptada dins la seva comunitat. Amb 26 anys, tot el que no ha aconseguit al poble on va néixer (tenir una família i una llar) ho ha superat amb escreix a la cooperativa, on encara lluita per la dignitat de les dones que l’acompanyen.

Forta i decidida, tendra i expressiva; rera la mirada s’entreveuen moments molt durs i en parlar de la família i la vida al seu poble s’endevinen humiliacions que encara couen als ulls quan les recorda.

Laura: ‘A quina edat us caseu els homes i les dones?’

Rosalinda: ‘Als catorze, quinze o setze tant homes com dones. Les noies es casen sense saber res, sovint amb algú que no estimen ni coneixen; però això està canviant. Ara les noies ja comencen a parlar amb els nois sense que les obliguin a casar-se per aquest motiu’

Tots ens admirem de la força de Rosalinda i li desitgem el millor. Segurament tornarem per anar veient l’avanç del seu treball i platicar una estona.

Al migdia anem a ‘La casa de la ciencia’ per iniciar contactes amb ells i tot seguit dinem a un ‘comedor’ molt familiar (sembla que tenim una estrella especial en aquest sentit).

La tarda és força anodina en quant a activitats (passejar i veure tendes) i al capvespre pugem l’escalinata de San Cristóbal. Aquestes hores serveixen per unir-nos més en la plática, ens revelem com un grup obert, amb diferències que no ens impedeixen fer pinya davant del que ens espera.

Sopar, prendre alguna cosa i RIURE!

Un bon final.

Per petició de la Laura, aquí teniu dues fotografies de Tenerife, per a mi meravelloses (una + que l'altre, jeje. Els que em coneixeu ja sabeu quina!). Ptons

2 juliol 2003 / 6:00 am camí de Chiapes
Parem a esmorzar i ja comprovem canvis en el paisatge: garces de cua llarga i crit elaborat ens donen el bon dia!
Mentre la Laura s'emplata una tacos i un tamale, la resta només som capaços de pastes i iogurts.

Continuem viatgei fins a Tutxla es fa un pel llarg, excepte per la bellesa del paisatge. Tutxla és calorós i apretat de gent; des d'aquí ens enfilem sense parar per una carretera sinuosa i la nostra sorpresa davant del paisatge és comparable al meu mareig... Sant Cristòbal a la vista!!
Les primeres hores no són gaire inspirades (el mareig em porta encongit) però intento participar de l'emoció del moment. En dos taxis ens dirigim a la unió Majomut i allí ens reben calorosament; Fernando i Walter ens parlen de les activitats del mes i tots quedem estorats del grau d'organització (ho tenen tot calculat al milímetre).
Al principi semblen un pel distants (sobretot Walter) però tindran temps per demostrar que estem equivocats.
Per començar, les primeres nits les passarem a l'hostal Virginia, on ens porten en dos vehicles. Quedem a les 18:00 amb els nostres anfitrions per fer una volta per Sant Cristòbal (S.C.) i aprofitem el parell d'hores que ens queden per dutxar-nos (a mi encara em dura el mareig) i fer un mos.

Els carrers de S.C. són un arc iris continu on cada casa et sorpren amb un color diferent i inspirat. La gent no ho és menys, tant per dintre com per fora.
Fem un dinar-sopar a un restaurant senzill i casolà aprop de l'hostal i arribem poc abans que aribin el Fernando i el Walter.

Les pròximes dues hores són una maravella tant per la coneixença de la ciutat com de les dues persones que ens acompanyen. L'aparent timidesa de Walter desapareix i trobem un home afable i amb l'aroma d'una gran riquesa interior. Fernando és atent i mai perd el somriure. Segur que ens coneixerem molt més i neixerà una bona amistat.

La ruta comença quan la llum comença a minvar, però això no frena els nostres acompanyants:
Virgen de Guadalupe al capdemunt de l'escalinata orientada al ponent. Santo Domingo escenari de l'insurrecció indígena i colindant amb els barris on aquests s'han establert, rodejada de parades pintoresques i dones acolorides venent artesania, llaminadures, etc. Sant Cristòbal, encarat amb Guadalupe cap el llevant, escenari de les millors ofrenes, centre de les festes populars. Santa Mercedes, envoltada aquesta nit d'una bella dansa de llum (al cim del turó de Sant Cristòbal ens hem començat a meravellar primer de la posta i segon de la tempesta elèctrica que s'acosta per ponent i que dibuixa esteles fantàstiques sense descans, acompanyant-nos una bona estona). Finalment el Zócalo, amb la Municipalidad i una munió de gent a la fresca, platicant, rient, descansant, venent i comprant, etc.

Agraïts per totes les atencions ens despedim dels dos nous amics, no sense abans encaminar-nos a l'Emiliano's i desitjar-nos bona nit. Al restaurant disfrutem d'un sopar deliciós i d'uns postres no menys deliciosos: el pay de llimona (una merenga amb crema sobre pasta de full) i la melcoza (batut de llet, vainilla i d'altres ingredients per descobrir). I acompanyats de música en directe!
Cansats però contents ens dirigim a l'hotel per descansar fins el dia següent.

Aigua 2
engabiada

Las reformas han empezado... a ver si encontráis las 7 diferencias con las primeras; fácil ¿no?. Da hasta miedo...

1 juliol 2003 / 6:00 am a l'hotel

Mentre la resta descansa una mica més jo surto a descobrir el pols de la ciutat al despertar-se. Apropant-me a la plaça de la catedral començo a veure cotxes de policia: berlines, furgons d'antidisturbis, ranxeres... els agents , en grups de 2, 3, 6, parlen relaxadament i els equips antidisturbis descansen als seients.
Seguint aquest rastre blaumarí i blanc arribo a la plaça, on la concentració creixent de gent, darrera de grans pancartes amb missatge, espera pacient; com la policia. No es veu tensió, i els crits de protesta no comencen fins que arriba la televisió, llavors les consignes esclaten:
-"No hay solución, solo corrupción"- entre d'altres.
Mentre observo les cares de la gent la llum del dia va creixent i faig la volta a la plaça, pensant a tornar i escriure una mica, mentre la ciutat s'acaba de despertar; i també els meus companys.

8:30
Tot surtint de l'hotel, la pastisseria "La Ideal"; en una catarsi que aviat ens semblarà frívola, un mercat del dolç i del pastís ens avoca a la luxuria llaminera.
Buscant un repòs per esmorzar és quan comencem a creuar la munió de gent guanyant-se la vida, oferint menjar la majoria, d'altres regals minúsculs, serveis d'imprenta, bijuteria. Preguntant a la gent obtenim diverses coses: respostes, sempre amables i sinceres, calidesa humana, propera; i bocinets de mèxic, per començar a fer-lo nostre. Sembla que tot sigui en esència, mèxic. Tots els cartells fan referència a la condició de mexicà, exhibit amb orgull.
Finalment entrem a "Los Caporales", d'ambient terrassenc i cambrera tímida i refrescant; servits amb delicadesa, parlem de casa nostra, una mica, i del temps. No és conversa superflua, perque no importa el tema sinó la intenció, i on hi ha caliu les paraules s'encenen soles.

Volem visitar la catedral però el Cristòbal, sempre atent, ens descobreix la casa cultural espanyola; edifici nou amb tecnologia i equipaments avançats. Dins participem en "l'art viu" (Laura dixit) de menjar xocolata i ajudem l'autor en la seva obra (si en voleu saber més pregunteu!)...

La catedral és un oceà per la vista, majestuosa i torçada en onades, on la vista creu fallida la funció i els peus troben pendents entre les columnes. Presidida per un pèndol oscil.lant, irregular com l'home que el penja.
Rafael fa vuit anys que és campaner i agraeix que del grup de vint persones, nosaltres l'escoltem un xic més. Rodejat de tones de so que ell expandeix amb orgull, ens ensenya l'escala el.líptica que ell sol pot fer servir per portar les notes del metall a la dormida mèxic.
Caminant pel sostre vermell de la catedral podem contrastar el mèxic colonial i el metall dels gratacels llunyans, tot creient-nos Quasimodo.

Comprovem on està l'estació de bus, retirem els bitllets i tot seguit ens dirigim al bosc de Chapultepec: un mar d'arbres, colors, gent, menjar, futileses (només per nosaltres), fauna (en forma de simpàtics esquirols) i crits de reclam ("sopas i papas!", "5 tacos, 10 pesos"!, etc); passem pel costat del zoo, on una munió de nens amb pares al darrera fan cua amb cara il.lusionada. Ens dirigim al museu d'arqueologia, una construcció imponent, quatre edificis disposats en un rectangle i dedicats als origens de l'home i les cultures mexicanes (mayes, mexicas, oaxacas, etc.). El cansanci no ens deixa disfrutar-lo com es mereix, ens escapem en grups de dos per menjar alguna cosa...
L'olor de menjar és a tot arreu, les parades són una constant i tots tornen el somriure mentre ofereixen tacos, burritos, sincronizadas, chiles...

16:00
Queda poc temps, el just per tornar al Zócalo i a "El popular" i menjar de gust abans d'anar a buscar les maletes: tamales d'oaxaca per la Laura (se'n moria de ganes), sopa azteca, ous divorciats... tot deliciós!

18:00
Corrents a per les maletes i comença el suplici; cansats i carregats iniciem la carrera pel metro i en una estació ens separem de la Laura i l'Anamari; el que en un principi sembla segregació masclista es torna anècdota al comprovar que separen a les dones per evitar que les torteen aprofitant la massa de gent apretada i fogosa (és a dir, que les magregin!)
Rient després de l'experiència arribem al terminal d'autocars i esperem que arribi l'hora de començar un viatge de 20 hores creuant mèxic cap el sud. Fins a Chiapes.

21:oo aprox.
La nit passarà dormint a estones llargues, només destacar la breu copsada nocturna a l'altiplà on descansa Mèxic D.F.; una visió de punts de llum que sembla infinita a banda i banda...

Amb aquest començo una serie d'escrits que són el diari que vaig portar en el meu(nostre) viatge a Mèxic-Chiapas. Quan acabi, espero reunir-ho tot i fer-ne algun cosa...

Dedicat a la Laura, l'Ismael, l'Anamari i al nostre perdut Cristòbal. I a una fada.



30 juny 2003 / 6:00 am - Aeroport de Bcn

Primers pensaments: Diferents però iguals; a l'expectativa. Som 5 si tot va bé, cinc maneres de veure les coses, cinc experiències que de ben segur seran tan diferents com la nit i el dia, excepte en un punt, la ilusió.

18 hores després, 20:00 pm (hora mexicana): Amb el cap fent encara la conversió a l'hora que ens diu el cos. Cansats però... cansats.
La Laura ens arrossega a tots amb forces ocultes, o no, ben visibles; les forces de qui s'emociona amb aires nous sota el nas. La resta seguim la senda que ella ens marca i ens imbueix mica en mica la seva emoció: Som a Mèxic!

D'entrada som les úniques cares no mexicanes que veiem en tot el trajecte fins l'hotel, el metro no deu ser el transport escollit pels turistes ( "inmigrants!", diu la Laura), almenys des de l'aeroport.

(Espero sentir-me aviat més inmigrant que turista)

Plou amb força i la gent, molla, transita decidida als seus destins, en vagons estrets, taronges, de roda ampla i oscil.lant. Sovint ens miren amb cara divertida (segurament semblem molt graciosos, tant carregats, esbufegant i rient alhora; ho deu fer al cansanci). Sentim l'eufòria del qui vol trobar sorpreses i colors. I els trobem, per que els portem nosaltres; almenys en aquests primers moments.

Passadissos amunt i avall, cartells buscats amb ànsia (Pantintlan), d'altres descoberts amb recança ("àrea reservada para mujeres y niños") i sempre una carrera constant que empeny el cansanci.

Sortim a la nit mullada, a la plaça de la catedral, el zócalo (com diuen a totes les places principals de cada ciutat). Mirem nerviosos. Cap avall? Cap avall. Enrera queda la catedral; fins demà.

"Carrer d'Uruguai?"
"es la siguiente"- Contesta l'agent de jaqueta blaumarí, botons lluents i funda mortal blanca; al costat, una desena d'indígenes estirats al llarg de la porxada entre cartrons i olor drogada.

Cinc minuts humits després som a la recepció de l'hotel Montecarlo, massa cansats per comparar; la Laura ens dona leccions de viatger: "quant val l'habitació?, en pesos?, en dolars?, en euros?, el mateix en dolars i en euros!?... "pagarem demà". La resta mirem embadalits el 'savoir-faire' de la Laura, "de grans volem ser com ella", sembla que pensem...

Deixem la càrrega (tant feixuga ara mateix) i ens preparem per... sortir a sopar!. Fa prop de 24 hores que estem desperts; alguns més que d'altres; però aquests alguns aconsegueixen arrossegar la resta i ens dirigim a "el popular" ("limpio, económico, muy bueno y abierto toda la noche" ens diu el director del Montecarlo).

I té tota la raó. Entrem i ens acullen en dues taules, on pràcticament ens enfonsem als bancs; mig maravellats, almenys jo, per la música i el cant d'un mariachi dolç i virtuós, de veu ajustada i volum just, mentre demanem recomanacions a la cambrera: Filets de nopales i sopa del mateix (aquesta última és l'estrella), acompanyat de 'manzanita' i rematat amb un pastís de merenga, maduixa, crema... "tornarem demà!", ens diem.

I ara sí, el merescut (?) descans, després de fer algunes trucades enyorades.


Tot anirà molt bé, es veu a venir. La Laura i jo dormirem en un llit, l'Ismael i el Cristòbal en l'altre i deixarem l'individual a l'Anamari. Bona nit! Quant són les 7:00 a.m. als nostres cossos; per poc temps...

La gota llisca
a la finestra
d'aigua i sucre,
el seu contacte
em subjuga i
rendit
em fonc amb la pluja
i m'escolo
als seus cabells

arrissant-los lentament,
amb tendresa ;

Con las primeras fantasías sobre el aspecto que tendrá nuestro hogar también han llegado los primeros martillazos (tímidos eso sí, ya le cogeremos el gusto...).

RaMu 

Todos tenemos algun motivo, consciente o no, para empezar a compartir pensamientos, hechos y vivencias mediante un blog.
El mío puede parecer prosaico, pero espero que sea la excusa perfecta para derramar más cositas de mi, de mi entorno o de cualquier cosa que pueda ser de interés para alguna alma perdida que deja escapar segundos leyendo otras experiencias.
Al grano; recientemente con mi pareja (mi dulce Kandy) nos hemos convertido en propietarios (sana ironía que utilizamos los hipotecados para salvarnos de la depresión), ¡¡ Una casa vieja que necesita una reforma integral !!. Y en este blog espero ir relatando a modo de diario el proceso por el cual de las "ruinas" se alzará nuestro castillo (por aquello de "mi hogar es mi castillo", jeje), un castillo, eso sí, sin foso ni muralla; más bien con un gran cartel luminoso que invite a todo aquel que quiera compartir con nosotros un rato de conversación, de risas, comidas, películas, alguna pena... en fin, la vida.

Pues venga, que empiece la aventura y... ¡¡ A volar !!

Ya tenemos las llaves y también las primeras fotos... con el paso del tiempo su aspecto irá cambiando (eso esperamos :)