Amb aquest començo una serie d'escrits que són el diari que vaig portar en el meu(nostre) viatge a Mèxic-Chiapas. Quan acabi, espero reunir-ho tot i fer-ne algun cosa...

Dedicat a la Laura, l'Ismael, l'Anamari i al nostre perdut Cristòbal. I a una fada.



30 juny 2003 / 6:00 am - Aeroport de Bcn

Primers pensaments: Diferents però iguals; a l'expectativa. Som 5 si tot va bé, cinc maneres de veure les coses, cinc experiències que de ben segur seran tan diferents com la nit i el dia, excepte en un punt, la ilusió.

18 hores després, 20:00 pm (hora mexicana): Amb el cap fent encara la conversió a l'hora que ens diu el cos. Cansats però... cansats.
La Laura ens arrossega a tots amb forces ocultes, o no, ben visibles; les forces de qui s'emociona amb aires nous sota el nas. La resta seguim la senda que ella ens marca i ens imbueix mica en mica la seva emoció: Som a Mèxic!

D'entrada som les úniques cares no mexicanes que veiem en tot el trajecte fins l'hotel, el metro no deu ser el transport escollit pels turistes ( "inmigrants!", diu la Laura), almenys des de l'aeroport.

(Espero sentir-me aviat més inmigrant que turista)

Plou amb força i la gent, molla, transita decidida als seus destins, en vagons estrets, taronges, de roda ampla i oscil.lant. Sovint ens miren amb cara divertida (segurament semblem molt graciosos, tant carregats, esbufegant i rient alhora; ho deu fer al cansanci). Sentim l'eufòria del qui vol trobar sorpreses i colors. I els trobem, per que els portem nosaltres; almenys en aquests primers moments.

Passadissos amunt i avall, cartells buscats amb ànsia (Pantintlan), d'altres descoberts amb recança ("àrea reservada para mujeres y niños") i sempre una carrera constant que empeny el cansanci.

Sortim a la nit mullada, a la plaça de la catedral, el zócalo (com diuen a totes les places principals de cada ciutat). Mirem nerviosos. Cap avall? Cap avall. Enrera queda la catedral; fins demà.

"Carrer d'Uruguai?"
"es la siguiente"- Contesta l'agent de jaqueta blaumarí, botons lluents i funda mortal blanca; al costat, una desena d'indígenes estirats al llarg de la porxada entre cartrons i olor drogada.

Cinc minuts humits després som a la recepció de l'hotel Montecarlo, massa cansats per comparar; la Laura ens dona leccions de viatger: "quant val l'habitació?, en pesos?, en dolars?, en euros?, el mateix en dolars i en euros!?... "pagarem demà". La resta mirem embadalits el 'savoir-faire' de la Laura, "de grans volem ser com ella", sembla que pensem...

Deixem la càrrega (tant feixuga ara mateix) i ens preparem per... sortir a sopar!. Fa prop de 24 hores que estem desperts; alguns més que d'altres; però aquests alguns aconsegueixen arrossegar la resta i ens dirigim a "el popular" ("limpio, económico, muy bueno y abierto toda la noche" ens diu el director del Montecarlo).

I té tota la raó. Entrem i ens acullen en dues taules, on pràcticament ens enfonsem als bancs; mig maravellats, almenys jo, per la música i el cant d'un mariachi dolç i virtuós, de veu ajustada i volum just, mentre demanem recomanacions a la cambrera: Filets de nopales i sopa del mateix (aquesta última és l'estrella), acompanyat de 'manzanita' i rematat amb un pastís de merenga, maduixa, crema... "tornarem demà!", ens diem.

I ara sí, el merescut (?) descans, després de fer algunes trucades enyorades.


Tot anirà molt bé, es veu a venir. La Laura i jo dormirem en un llit, l'Ismael i el Cristòbal en l'altre i deixarem l'individual a l'Anamari. Bona nit! Quant són les 7:00 a.m. als nostres cossos; per poc temps...