Las reformas han empezado... a ver si encontráis las 7 diferencias con las primeras; fácil ¿no?. Da hasta miedo...
|
Las reformas han empezado... a ver si encontráis las 7 diferencias con las primeras; fácil ¿no?. Da hasta miedo...
|
1 juliol 2003 / 6:00 am a l'hotel
Mentre la resta descansa una mica més jo surto a descobrir el pols de la ciutat al despertar-se. Apropant-me a la plaça de la catedral començo a veure cotxes de policia: berlines, furgons d'antidisturbis, ranxeres... els agents , en grups de 2, 3, 6, parlen relaxadament i els equips antidisturbis descansen als seients.
Seguint aquest rastre blaumarí i blanc arribo a la plaça, on la concentració creixent de gent, darrera de grans pancartes amb missatge, espera pacient; com la policia. No es veu tensió, i els crits de protesta no comencen fins que arriba la televisió, llavors les consignes esclaten:
-"No hay solución, solo corrupción"- entre d'altres.
Mentre observo les cares de la gent la llum del dia va creixent i faig la volta a la plaça, pensant a tornar i escriure una mica, mentre la ciutat s'acaba de despertar; i també els meus companys.
8:30
Tot surtint de l'hotel, la pastisseria "La Ideal"; en una catarsi que aviat ens semblarà frívola, un mercat del dolç i del pastís ens avoca a la luxuria llaminera.
Buscant un repòs per esmorzar és quan comencem a creuar la munió de gent guanyant-se la vida, oferint menjar la majoria, d'altres regals minúsculs, serveis d'imprenta, bijuteria. Preguntant a la gent obtenim diverses coses: respostes, sempre amables i sinceres, calidesa humana, propera; i bocinets de mèxic, per començar a fer-lo nostre. Sembla que tot sigui en esència, mèxic. Tots els cartells fan referència a la condició de mexicà, exhibit amb orgull.
Finalment entrem a "Los Caporales", d'ambient terrassenc i cambrera tímida i refrescant; servits amb delicadesa, parlem de casa nostra, una mica, i del temps. No és conversa superflua, perque no importa el tema sinó la intenció, i on hi ha caliu les paraules s'encenen soles.
Volem visitar la catedral però el Cristòbal, sempre atent, ens descobreix la casa cultural espanyola; edifici nou amb tecnologia i equipaments avançats. Dins participem en "l'art viu" (Laura dixit) de menjar xocolata i ajudem l'autor en la seva obra (si en voleu saber més pregunteu!)...
La catedral és un oceà per la vista, majestuosa i torçada en onades, on la vista creu fallida la funció i els peus troben pendents entre les columnes. Presidida per un pèndol oscil.lant, irregular com l'home que el penja.
Rafael fa vuit anys que és campaner i agraeix que del grup de vint persones, nosaltres l'escoltem un xic més. Rodejat de tones de so que ell expandeix amb orgull, ens ensenya l'escala el.líptica que ell sol pot fer servir per portar les notes del metall a la dormida mèxic.
Caminant pel sostre vermell de la catedral podem contrastar el mèxic colonial i el metall dels gratacels llunyans, tot creient-nos Quasimodo.
Comprovem on està l'estació de bus, retirem els bitllets i tot seguit ens dirigim al bosc de Chapultepec: un mar d'arbres, colors, gent, menjar, futileses (només per nosaltres), fauna (en forma de simpàtics esquirols) i crits de reclam ("sopas i papas!", "5 tacos, 10 pesos"!, etc); passem pel costat del zoo, on una munió de nens amb pares al darrera fan cua amb cara il.lusionada. Ens dirigim al museu d'arqueologia, una construcció imponent, quatre edificis disposats en un rectangle i dedicats als origens de l'home i les cultures mexicanes (mayes, mexicas, oaxacas, etc.). El cansanci no ens deixa disfrutar-lo com es mereix, ens escapem en grups de dos per menjar alguna cosa...
L'olor de menjar és a tot arreu, les parades són una constant i tots tornen el somriure mentre ofereixen tacos, burritos, sincronizadas, chiles...
16:00
Queda poc temps, el just per tornar al Zócalo i a "El popular" i menjar de gust abans d'anar a buscar les maletes: tamales d'oaxaca per la Laura (se'n moria de ganes), sopa azteca, ous divorciats... tot deliciós!
18:00
Corrents a per les maletes i comença el suplici; cansats i carregats iniciem la carrera pel metro i en una estació ens separem de la Laura i l'Anamari; el que en un principi sembla segregació masclista es torna anècdota al comprovar que separen a les dones per evitar que les torteen aprofitant la massa de gent apretada i fogosa (és a dir, que les magregin!)
Rient després de l'experiència arribem al terminal d'autocars i esperem que arribi l'hora de començar un viatge de 20 hores creuant mèxic cap el sud. Fins a Chiapes.
21:oo aprox.
La nit passarà dormint a estones llargues, només destacar la breu copsada nocturna a l'altiplà on descansa Mèxic D.F.; una visió de punts de llum que sembla infinita a banda i banda...
Mentre la resta descansa una mica més jo surto a descobrir el pols de la ciutat al despertar-se. Apropant-me a la plaça de la catedral començo a veure cotxes de policia: berlines, furgons d'antidisturbis, ranxeres... els agents , en grups de 2, 3, 6, parlen relaxadament i els equips antidisturbis descansen als seients.
Seguint aquest rastre blaumarí i blanc arribo a la plaça, on la concentració creixent de gent, darrera de grans pancartes amb missatge, espera pacient; com la policia. No es veu tensió, i els crits de protesta no comencen fins que arriba la televisió, llavors les consignes esclaten:
-"No hay solución, solo corrupción"- entre d'altres.
Mentre observo les cares de la gent la llum del dia va creixent i faig la volta a la plaça, pensant a tornar i escriure una mica, mentre la ciutat s'acaba de despertar; i també els meus companys.
8:30
Tot surtint de l'hotel, la pastisseria "La Ideal"; en una catarsi que aviat ens semblarà frívola, un mercat del dolç i del pastís ens avoca a la luxuria llaminera.
Buscant un repòs per esmorzar és quan comencem a creuar la munió de gent guanyant-se la vida, oferint menjar la majoria, d'altres regals minúsculs, serveis d'imprenta, bijuteria. Preguntant a la gent obtenim diverses coses: respostes, sempre amables i sinceres, calidesa humana, propera; i bocinets de mèxic, per començar a fer-lo nostre. Sembla que tot sigui en esència, mèxic. Tots els cartells fan referència a la condició de mexicà, exhibit amb orgull.
Finalment entrem a "Los Caporales", d'ambient terrassenc i cambrera tímida i refrescant; servits amb delicadesa, parlem de casa nostra, una mica, i del temps. No és conversa superflua, perque no importa el tema sinó la intenció, i on hi ha caliu les paraules s'encenen soles.
Volem visitar la catedral però el Cristòbal, sempre atent, ens descobreix la casa cultural espanyola; edifici nou amb tecnologia i equipaments avançats. Dins participem en "l'art viu" (Laura dixit) de menjar xocolata i ajudem l'autor en la seva obra (si en voleu saber més pregunteu!)...
La catedral és un oceà per la vista, majestuosa i torçada en onades, on la vista creu fallida la funció i els peus troben pendents entre les columnes. Presidida per un pèndol oscil.lant, irregular com l'home que el penja.
Rafael fa vuit anys que és campaner i agraeix que del grup de vint persones, nosaltres l'escoltem un xic més. Rodejat de tones de so que ell expandeix amb orgull, ens ensenya l'escala el.líptica que ell sol pot fer servir per portar les notes del metall a la dormida mèxic.
Caminant pel sostre vermell de la catedral podem contrastar el mèxic colonial i el metall dels gratacels llunyans, tot creient-nos Quasimodo.
Comprovem on està l'estació de bus, retirem els bitllets i tot seguit ens dirigim al bosc de Chapultepec: un mar d'arbres, colors, gent, menjar, futileses (només per nosaltres), fauna (en forma de simpàtics esquirols) i crits de reclam ("sopas i papas!", "5 tacos, 10 pesos"!, etc); passem pel costat del zoo, on una munió de nens amb pares al darrera fan cua amb cara il.lusionada. Ens dirigim al museu d'arqueologia, una construcció imponent, quatre edificis disposats en un rectangle i dedicats als origens de l'home i les cultures mexicanes (mayes, mexicas, oaxacas, etc.). El cansanci no ens deixa disfrutar-lo com es mereix, ens escapem en grups de dos per menjar alguna cosa...
L'olor de menjar és a tot arreu, les parades són una constant i tots tornen el somriure mentre ofereixen tacos, burritos, sincronizadas, chiles...
16:00
Queda poc temps, el just per tornar al Zócalo i a "El popular" i menjar de gust abans d'anar a buscar les maletes: tamales d'oaxaca per la Laura (se'n moria de ganes), sopa azteca, ous divorciats... tot deliciós!
18:00
Corrents a per les maletes i comença el suplici; cansats i carregats iniciem la carrera pel metro i en una estació ens separem de la Laura i l'Anamari; el que en un principi sembla segregació masclista es torna anècdota al comprovar que separen a les dones per evitar que les torteen aprofitant la massa de gent apretada i fogosa (és a dir, que les magregin!)
Rient després de l'experiència arribem al terminal d'autocars i esperem que arribi l'hora de començar un viatge de 20 hores creuant mèxic cap el sud. Fins a Chiapes.
21:oo aprox.
La nit passarà dormint a estones llargues, només destacar la breu copsada nocturna a l'altiplà on descansa Mèxic D.F.; una visió de punts de llum que sembla infinita a banda i banda...
|
Amb aquest començo una serie d'escrits que són el diari que vaig portar en el meu(nostre) viatge a Mèxic-Chiapas. Quan acabi, espero reunir-ho tot i fer-ne algun cosa...
Dedicat a la Laura, l'Ismael, l'Anamari i al nostre perdut Cristòbal. I a una fada.
30 juny 2003 / 6:00 am - Aeroport de Bcn
Primers pensaments: Diferents però iguals; a l'expectativa. Som 5 si tot va bé, cinc maneres de veure les coses, cinc experiències que de ben segur seran tan diferents com la nit i el dia, excepte en un punt, la ilusió.
18 hores després, 20:00 pm (hora mexicana): Amb el cap fent encara la conversió a l'hora que ens diu el cos. Cansats però... cansats.
La Laura ens arrossega a tots amb forces ocultes, o no, ben visibles; les forces de qui s'emociona amb aires nous sota el nas. La resta seguim la senda que ella ens marca i ens imbueix mica en mica la seva emoció: Som a Mèxic!
D'entrada som les úniques cares no mexicanes que veiem en tot el trajecte fins l'hotel, el metro no deu ser el transport escollit pels turistes ( "inmigrants!", diu la Laura), almenys des de l'aeroport.
(Espero sentir-me aviat més inmigrant que turista)
Plou amb força i la gent, molla, transita decidida als seus destins, en vagons estrets, taronges, de roda ampla i oscil.lant. Sovint ens miren amb cara divertida (segurament semblem molt graciosos, tant carregats, esbufegant i rient alhora; ho deu fer al cansanci). Sentim l'eufòria del qui vol trobar sorpreses i colors. I els trobem, per que els portem nosaltres; almenys en aquests primers moments.
Passadissos amunt i avall, cartells buscats amb ànsia (Pantintlan), d'altres descoberts amb recança ("àrea reservada para mujeres y niños") i sempre una carrera constant que empeny el cansanci.
Sortim a la nit mullada, a la plaça de la catedral, el zócalo (com diuen a totes les places principals de cada ciutat). Mirem nerviosos. Cap avall? Cap avall. Enrera queda la catedral; fins demà.
"Carrer d'Uruguai?"
"es la siguiente"- Contesta l'agent de jaqueta blaumarí, botons lluents i funda mortal blanca; al costat, una desena d'indígenes estirats al llarg de la porxada entre cartrons i olor drogada.
Cinc minuts humits després som a la recepció de l'hotel Montecarlo, massa cansats per comparar; la Laura ens dona leccions de viatger: "quant val l'habitació?, en pesos?, en dolars?, en euros?, el mateix en dolars i en euros!?... "pagarem demà". La resta mirem embadalits el 'savoir-faire' de la Laura, "de grans volem ser com ella", sembla que pensem...
Deixem la càrrega (tant feixuga ara mateix) i ens preparem per... sortir a sopar!. Fa prop de 24 hores que estem desperts; alguns més que d'altres; però aquests alguns aconsegueixen arrossegar la resta i ens dirigim a "el popular" ("limpio, económico, muy bueno y abierto toda la noche" ens diu el director del Montecarlo).
I té tota la raó. Entrem i ens acullen en dues taules, on pràcticament ens enfonsem als bancs; mig maravellats, almenys jo, per la música i el cant d'un mariachi dolç i virtuós, de veu ajustada i volum just, mentre demanem recomanacions a la cambrera: Filets de nopales i sopa del mateix (aquesta última és l'estrella), acompanyat de 'manzanita' i rematat amb un pastís de merenga, maduixa, crema... "tornarem demà!", ens diem.
I ara sí, el merescut (?) descans, després de fer algunes trucades enyorades.
Tot anirà molt bé, es veu a venir. La Laura i jo dormirem en un llit, l'Ismael i el Cristòbal en l'altre i deixarem l'individual a l'Anamari. Bona nit! Quant són les 7:00 a.m. als nostres cossos; per poc temps...
Dedicat a la Laura, l'Ismael, l'Anamari i al nostre perdut Cristòbal. I a una fada.
30 juny 2003 / 6:00 am - Aeroport de Bcn
Primers pensaments: Diferents però iguals; a l'expectativa. Som 5 si tot va bé, cinc maneres de veure les coses, cinc experiències que de ben segur seran tan diferents com la nit i el dia, excepte en un punt, la ilusió.
18 hores després, 20:00 pm (hora mexicana): Amb el cap fent encara la conversió a l'hora que ens diu el cos. Cansats però... cansats.
La Laura ens arrossega a tots amb forces ocultes, o no, ben visibles; les forces de qui s'emociona amb aires nous sota el nas. La resta seguim la senda que ella ens marca i ens imbueix mica en mica la seva emoció: Som a Mèxic!
D'entrada som les úniques cares no mexicanes que veiem en tot el trajecte fins l'hotel, el metro no deu ser el transport escollit pels turistes ( "inmigrants!", diu la Laura), almenys des de l'aeroport.
(Espero sentir-me aviat més inmigrant que turista)
Plou amb força i la gent, molla, transita decidida als seus destins, en vagons estrets, taronges, de roda ampla i oscil.lant. Sovint ens miren amb cara divertida (segurament semblem molt graciosos, tant carregats, esbufegant i rient alhora; ho deu fer al cansanci). Sentim l'eufòria del qui vol trobar sorpreses i colors. I els trobem, per que els portem nosaltres; almenys en aquests primers moments.
Passadissos amunt i avall, cartells buscats amb ànsia (Pantintlan), d'altres descoberts amb recança ("àrea reservada para mujeres y niños") i sempre una carrera constant que empeny el cansanci.
Sortim a la nit mullada, a la plaça de la catedral, el zócalo (com diuen a totes les places principals de cada ciutat). Mirem nerviosos. Cap avall? Cap avall. Enrera queda la catedral; fins demà.
"Carrer d'Uruguai?"
"es la siguiente"- Contesta l'agent de jaqueta blaumarí, botons lluents i funda mortal blanca; al costat, una desena d'indígenes estirats al llarg de la porxada entre cartrons i olor drogada.
Cinc minuts humits després som a la recepció de l'hotel Montecarlo, massa cansats per comparar; la Laura ens dona leccions de viatger: "quant val l'habitació?, en pesos?, en dolars?, en euros?, el mateix en dolars i en euros!?... "pagarem demà". La resta mirem embadalits el 'savoir-faire' de la Laura, "de grans volem ser com ella", sembla que pensem...
Deixem la càrrega (tant feixuga ara mateix) i ens preparem per... sortir a sopar!. Fa prop de 24 hores que estem desperts; alguns més que d'altres; però aquests alguns aconsegueixen arrossegar la resta i ens dirigim a "el popular" ("limpio, económico, muy bueno y abierto toda la noche" ens diu el director del Montecarlo).
I té tota la raó. Entrem i ens acullen en dues taules, on pràcticament ens enfonsem als bancs; mig maravellats, almenys jo, per la música i el cant d'un mariachi dolç i virtuós, de veu ajustada i volum just, mentre demanem recomanacions a la cambrera: Filets de nopales i sopa del mateix (aquesta última és l'estrella), acompanyat de 'manzanita' i rematat amb un pastís de merenga, maduixa, crema... "tornarem demà!", ens diem.
I ara sí, el merescut (?) descans, després de fer algunes trucades enyorades.
Tot anirà molt bé, es veu a venir. La Laura i jo dormirem en un llit, l'Ismael i el Cristòbal en l'altre i deixarem l'individual a l'Anamari. Bona nit! Quant són les 7:00 a.m. als nostres cossos; per poc temps...
|
La gota llisca
a la finestra
d'aigua i sucre,
el seu contacte
em subjuga i
rendit
em fonc amb la pluja
i m'escolo
als seus cabells
arrissant-los lentament,
amb tendresa ;
a la finestra
d'aigua i sucre,
el seu contacte
em subjuga i
rendit
em fonc amb la pluja
i m'escolo
als seus cabells
arrissant-los lentament,
amb tendresa ;
|
Con las primeras fantasías sobre el aspecto que tendrá nuestro hogar también han llegado los primeros martillazos (tímidos eso sí, ya le cogeremos el gusto...).
|
Todos tenemos algun motivo, consciente o no, para empezar a compartir pensamientos, hechos y vivencias mediante un blog.
El mío puede parecer prosaico, pero espero que sea la excusa perfecta para derramar más cositas de mi, de mi entorno o de cualquier cosa que pueda ser de interés para alguna alma perdida que deja escapar segundos leyendo otras experiencias.
Al grano; recientemente con mi pareja (mi dulce Kandy) nos hemos convertido en propietarios (sana ironía que utilizamos los hipotecados para salvarnos de la depresión), ¡¡ Una casa vieja que necesita una reforma integral !!. Y en este blog espero ir relatando a modo de diario el proceso por el cual de las "ruinas" se alzará nuestro castillo (por aquello de "mi hogar es mi castillo", jeje), un castillo, eso sí, sin foso ni muralla; más bien con un gran cartel luminoso que invite a todo aquel que quiera compartir con nosotros un rato de conversación, de risas, comidas, películas, alguna pena... en fin, la vida.
Pues venga, que empiece la aventura y... ¡¡ A volar !!
El mío puede parecer prosaico, pero espero que sea la excusa perfecta para derramar más cositas de mi, de mi entorno o de cualquier cosa que pueda ser de interés para alguna alma perdida que deja escapar segundos leyendo otras experiencias.
Al grano; recientemente con mi pareja (mi dulce Kandy) nos hemos convertido en propietarios (sana ironía que utilizamos los hipotecados para salvarnos de la depresión), ¡¡ Una casa vieja que necesita una reforma integral !!. Y en este blog espero ir relatando a modo de diario el proceso por el cual de las "ruinas" se alzará nuestro castillo (por aquello de "mi hogar es mi castillo", jeje), un castillo, eso sí, sin foso ni muralla; más bien con un gran cartel luminoso que invite a todo aquel que quiera compartir con nosotros un rato de conversación, de risas, comidas, películas, alguna pena... en fin, la vida.
Pues venga, que empiece la aventura y... ¡¡ A volar !!
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)