5 de juliol 2006

Tornem a esmorzar com a reis [...] i tornant a l’hotel ens avisen que Walter arribarà tard; anem al centre d’informació turística i aconseguim la direcció del Museu de Medicina Maya.

El ‘viatge’ fins allí és fascinant. Deixem enrere el San Cristòbal (S.C.) turístic i, sense transició, un cop passat Santo Domingo entrem al mercat indígena, on els colors, les olors i els sons ens subjuguen i retenen per moments el cor i la mirada: parades de fruita fosques i inundades d’abelles, diàlegs tzotzils entre dones de cabells negres i lluents, sovint amb motxilles de carn jove i camises de colors vius i apretats; homes de pell apergaminada i barrets abans blancs, texans tacats i mirades dures, que un somriure transforma ràpidament; crits de compra i súplica digna.

El museu es troba al final d’aquest via crucis d’humanitat. Allí trobem la cultura medicinal dels indígenes mayes: la Partera, el Huesero, l’orador de los cerros. Figures inspirades en somnis que troben els remeis a través dels seus Naguales. La farmacopea maya és basta i gràcies al treball de molta gent ara més organitzada.

Walter es reuneix amb nosaltres i ens dirigim a Rancho Nuevo. Pel camí podem observar a banda i banda el que ens trobarem a les comunitats, parcel·les de milpa (de blat de moro i frijol) que envolten cases pobres i animals corrent per tot arreu entre notes de color rentant roba, caminant entre els camps, etc.

A Rancho Nuevo trobem un assentament militar i s’entreveuen soldats asseguts a les portes dels dormitoris, amb la mirada perduda (amb intencions perdudes...). Les grutes que allí veiem són espectaculars. Una ampla galeria de 6 km ple de palaus de columnes disperses, boscos insinuats, humitat permanent, formes inspirades per la ment...

Anem a dinar a Teopisca i ens reben els nens al crit de ‘gringos!’. Entre rialles i negacions entrem a un ‘comedor’ espaiós on ens serveixen sis asesinas, carn de res adobada , dura però gustosa; mentre Walter baixa la veu quan parla del seu parer zapatista ( ‘nosotros solo queremos que los governantes hagan lo que tienen que hacer!’)

Després de dinar fem una passejada pel poble i ens encaminem a un turó culminat per l’església. Allí trobem uns nens a punt de rebre catequesi que, encuriosits, corren al nostre voltant i contesten i fan preguntes amb facilitat. Els deixem asseguts als bancs i baixem amb la llum del sol esmorteïda pels núvols, conversant amb els veïns a banda i banda.

Abans de tornar a S.C., Walter ens porta per camins més agrestes, on la vida rural és més evident: prats de pastures i cases sense serveis amb mirades vives a les finestres, mirades encuriosides i també d’indiferents al nostre pas. Mirades que ens acosten un xic al que viurem a la pell d’aquí uns dies. Esperarem.

Tornem entre acudits i agraïm a Walter la seva companyia.

Farts de menjar ens conformem amb la tertúlia, els llibres i un cafè o suc mentre la llum se’n va i creix la nostra son al Mayambé.